UNE(S) ALTRES BARCELONA(S): REFLEXIONS A L'ENTORN DE LA CIUTAT EN MUTACIÓ
Une(s) altres Barcelona(s): reflexions a l'entorn de la ciutat en mutació
Per Alexandre Narbona
Seguint la línia d'exposicions periòdiques de la Biblioteca de Catalunya (BC) al seu Espai Zero, recentment n’hem pogut gaudir d’una dedicada a la ciutat de Barcelona que ens ha permès endinsar-nos en l’empremta gràfica d’una Barcelona que potser ara ja tan sols batega entre els records d'infantesa dels mes grans. Titulada ‘Una altra Barcelona: imatges d’una ciutat despareguda’, aquesta mostra va molt més enllà del material exposat a les seves vitrines, d’entre el qual es compten diversos materials gràfics com ephemera diversa, fotografies, postals, plànols, fullets, llibres, etc., de principis del segle XX i a l’entorn d’ambits com la Plaça de Catalunya, els establiments comercials, els espais singulars, els transports i la Setmana Tràgica. Triats d’entre els molts que custodien els fons de la BC i atès el reduït espai expositiu s'ha hagut de seleccionar molt el contingut, però crec que és un tast prou suggerent i representatiu que ens dóna peu per aprofundir en un tema recurrent al llarg de la història de la ciutat: el fet que Barcelona no ha sabut conservar bona part del seu patrimoni històric. La mostra és interessant, doncs, no només per la selecció de peces, sinó també pel que projecten del passat directament al nostre present i, per què no, a l'incert esdevenidor que sembla que seguirà patint Barcelona.
L’argument en contra de posicions més conservacionistes del patrimoni solen ser del tipus ‘una ciutat no es pot aturar’, ‘la seva mateixa dinàmica provoca canvis substancials i que del contrari quedaria estancada’, ‘no es pot fer una museïtzació de la ciutat si se la vol viva i per la gent’, etc. La ciutat, evidentment, és un organisme viu i aquesta vida la dóna la seva població. Podríem afirmar que l'ús fa la ciutat. Amb això no descobrim res de nou però sí que ens pot ajudar a encarar la discussió.
Projecte de Reforma Interior d'Àngel Baixeras
Evidentment, els canvis són necessaris, la ciutat i la seva població evolucionen i s'ha d'anar adaptant al curs dels temps, de la mateixa manera que qualsevol organisme viu creix i evoluciona. Però en aquesta dinàmica cal marcar uns criteris que fixin unes categories que ho limitin. Cal una planificació pel creixement urbà i calen uns criteris que indiquin clarament què cal conservar i què no. El què avui ens pot semblar un element que no té importància pot ser molt valuós en un futur, sobretot quan aquest element forma part de la personalitat de la ciutat. Fins i tot hi ha establiments que amb el temps adquireixen aquesta categoria i que caldria preservar. Malauradament, a la nostra ciutat no sempre s'han seguit aquests criteris sinó que fins i tot s'han arribat literalment a destruir carrers sencers com és el cas de l'obertura de la Via Laietana o més recentment amb l'obertura de la Rambla del Raval o bé "l'esponjament", en paraules de l'Ajuntament, dels carrers del barri de Sant Pere.
Fotografia de la plaça de l'Oli de Barcelona el 1908,
una de les imatges exposades a 'La ciutat dels passatges.
Abans de la Via Laietana' Joan F Rovira / Arxiu Fotogràfic de Barcelona
És interessant remarcar el procés de transformació de Ciutat Vella, per posar un exemple ben gràfic i que tothom coneix. Des de la creació del carrer Nou de la Rambla a finals del segle XVIII fins a l'execució del carrer Ferran, Jaume I i Princesa a principis del segle XIX, que van crear un eix que unia la fortalesa de Montjuïc a la fortificació de la Ciutadella, per facilitar la mobilitat de les forces repressores davant qualsevol dissidència, fins els nostres dies, aquest districte de la ciutat ha rebut constantment els embats destructius de la piqueta a gran escala. Aquest barri ja va estar en el punt de mira en el projecte d'Eixample d'Ildefons Cerdà quan hi projectà la reforma interior lligada a la creació de la nova Barcelona i que Àngel Baixeras executà en part en una operació especulativa d'un abast comparable a la transformació d'Haussman a París; comparació amb la capital francesa justificada, tot i la diferència de dimensions de les dues urbs, en el fet que en ambdós casos les reformes abastaven la totalitat del seu perímetre municipal de l'època.
Però l'assetjament no s'ha aturat doncs avui, tal com deia més amunt, encara s'estan duent a terme reformes que, d'una forma tenaç, segueixen aquells antics plans de reforma interior projectada ara fa més d'un segle i mig. En certa manera fa pensar en una mena “d'urbanisme de control”, en paraules de Miquel Fernández (2014), quan relaciona aquestes reformes urbanes amb la repressió de la dissidència, encara que als nostres dies ja no sigui aquesta la motivació sinó conseqüència d'un interès purament especulatiu.
El Reial Club Marítim de Barcelona,
una de les obres desaparegudes de l'arquitecte Enric Sagnier
Aquests exemples exposats fan referència sobretot a Ciutat Vella, però en realitat s'han anat reproduint al llarg de tot el municipi barceloní al llarg del segle XX. Si fem una ullada a les diferents barriades històriques ens adonarem que els darrers seixanta anys s'han dut a terme reformes que no han tingut cap mena de respecte pel patrimoni arquitectònic ni paisatgístic. Fins els anys cinquanta encara es va conservar un cert aspecte tradicional, fruit dels escassos canvis que hi va haver des del final de la guerra fins aquell moment. És a partir de llavors, amb l'arribada massiva de la immigració, que es produeix una explosió demogràfica i amb ella un adotzenament constructiu que transformarà per sempre més la ciutat. És l'època del ‘porciolisme’ en què la necessitat d'habitatge comportarà una dinàmica de construcció d'habitatges, sovint de poca qualitat, de polígons industrials, de cinturons de ronda, veritables autopistes al mig de la ciutat, etc. La urgència del moment unida a l'afany especulatiu va fer que no es tinguéssin en compte els signes culturals i urbans de la ciutat, ni l'estètica ni la qualitat. De tot allò Barcelona va esdevenir una ciutat compacta, amb districtes sencers construïts sense cap mena d'esponjament. De fet es va reproduir aquell amuntegament que tant criticaven els higienistes del XIX respecte de Ciutat Vella, amb la diferència que la conflictivitat social quedava silenciada i reprimida pel règim dictatorial franquista. Una conflictivitat que sí va sorgir, poc a poc, a mitjans anys setanta amb la creació de les associacions de veïns que començaren a reclamar millores als barris que es van construir amb tanta precarietat.
Aquesta massificació va transformar radicalment el paisatge urbà i, evidentment, va comportar la desaparició d'una Barcelona que ja no ha tornat mai més. És una època aquesta en que van ser enderrocats moltíssims edificis de gran valor patrimonial, no només modernistes, amb total impunitat.
Palau de Belles Arts.
Aquest edifici es trobava davant de l'entrada a la Ciutadella
per l'actual Passeig Lluís Companys
La mentalitat d'innovació molt sovint ha anat associada a una actitud destructiva, sense cap mena de consideració cap a allò que ja existia, sense donar cap valor a aquelles cases que havien format un carrer tradicional fruit del temps. És veritat que de vegades cal enderrocar per millorar el què hi havia, que la necessitat d'adaptar-se als nous temps requereixen una transformació però també és veritat que la majoria de vegades s'ha dut a terme de la forma més matussera possible.
Font: lavanguardia.es
El darrer episodi que ha viscut Barcelona es va iniciar l'any 1986 amb la nominació com a seu dels Jocs Olímpics de l'any 1992. Si bé és cert que aquesta vegada la ciutat va guanyar en qualitat constructiva i es van recuperar grans espais degradats, fruit del què Oriol Bohigas, com a responsable d'urbanisme de l'Ajuntament, va batejar com a intervencions quirúrgiques, sí que es va produir un encariment del preu de l'habitatge que encara ara estem patint. També es cert que la ciutat necessitava, aquesta vegada sí, fer un salt endavant com havia fet en les exposicions de 1888 i la de 1929 tot i que està en qüestió si una ciutat ha de créixer a base d'esdeveniments d'aquest tipus o bé a través d'una dinàmica pròpia establerta per criteris d'economia productiva. Potser el fracàs del següent esdeveniment, com fou el Fòrum l'any 2004, estigui motivat per l'esgotament d'aquest model.
Passats vint-i-nou anys d'aquells Jocs Olímpics ja podem fer-ne un balanç del què ha significat per a la ciutat. Deixant a part les millores urbanístiques i en el terreny de les infraestructures, com per exemple l'aeroport o les rondes, que eren necessàries ja que la ciutat en patia un dèficit acumulat d'anys de deixadesa per part de les administracions, la nominació com a seu olímpica va ser la benvinguda de la ciutat al món de l'economia globalitzada. Barcelona es “va orientar cap a l'actual economia del turisme, la cultura i els serveis” (Illas, 2019). Amb els anys s'ha anat veient com aquest tipus d'economia especulativa anava creant un model de ciutat, conegut com el “Model Barcelona”, amb una ideologia i una economia depredadora que, entre altres coses, ha conduit a la gentrificació per l'encariment de l'habitatge fins a extrems abusius.
Un altre factor que ha actuat com a accelerant del canvi en el paisatge urbà barceloní és la massificació turística que, juntament a l'encariment de l'habitatge i conseqüentment a l'encariment del preu de lloguer de molts locals comercials, ha fet que molts establiments de venerable tradició es veiessin obligats a tancar portes i al seu lloc n'obrissin uns altres dedicats a satisfer les necessitats puntuals d'aquesta massa de turistes. Això ha canviat radicalment la Barcelona que coneixiem fins ara, molt més fins i tot que els canvis de la Barcelona ‘porciolista’. Perquè aleshores es tractava d'un canvi en l'escala demogràfica, que no és poca cosa, i d'un urbanisme descontrolat, mentre que ara es tracta d'un canvi de paradigma. És a dir, s'està produint davant dels nostres ulls un canvi en l'essència mateixa de la ciutat. Com és lògic ja han sortit veus que denuncien aquest estat de coses malgrat que el model ja s'hagi consolidat prou com perquè no sigui gens fàcil revertir-lo i tornar la ciutat, si més no en part, als seus ciutadans.
En aquest punt el debat resta obert i fins aquí només he esbossat uns breus apunts que poden ajudar a encarar-lo. Però el que sí és cert és que tothom guarda dins seu un paisatge mental, uns carrers de la infantesa que guarda nebulosament a la memòria i que ja no existeixen. En aquest sentit cada generació tindrà una Barcelona desapareguda, encara que, objectivament parlant, sigui el mateix indret. Un indret que no només ha canviat arquitectònicament sinó humanament.
La Lune als pocs mesos de la seva obertura, 1910
Sens dubte un dels cafès modernistes més bells que ha tingut Barcelona.
* * *
Bibliografia:
Busquets, Joan, Barcelona, la construcció urbanística d'una capital compacta, Barcelona: Laboratori d'Urbanisme de Barcelona de la Universitat Politècnica de Barcelona i Ajuntament de Barcelona, 2018
Delgado, Manuel, La ciudad mentirosa, Madrid: Los libros de la catarata, 2007
Fernández, Miquel, Matar al Chino, Barcelona: Virus Editorial, 2014
Illas, Edgar, Pensar Barcelona, Barcelona: Apostroph, edicions i propostes culturals, SLU, 2019
* * *
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada