Andreu Martró a la Biblioteca de Catalunya
UNA NOVA FIGURACIÓ DINS LA POSTMODERNITAT CATALANA
per Xavier Soler Àvila
A manca d'una sòlida historiografia al respecte, podem dir que l'obra de Martró pertany a una tradició figurativa que recupera els desenvolupaments plàstics inaugurats al primer terç del segle XX a partir de nous corrents (noves tendències) abonats, en
general, als revivals seculars a la carta i que a Catalunya es concreten, als primers anys seixanta, en
certa represa de les línies mestres traçades per artistes d'aquell fructífer periode de principis de segle.
Silenciada en bona part en acabar la guerra civil, l'art català va remuntar a la immediata postguerra tant des de la iniciativa
privada, amb els Salons d’Octubre o des de treballs ja més conjunturals com la creació d'un
Museu d'Art Contemporani a Barcelona que, tot i no quallar, va prendre una bona direcció en la selecció de les obres i autors en la seva efímera versió fundacional.
Tot i els intents, de moment poc concrets, de veure un fil conductor clar en
l'art posterior a les segones avantguardes, molts d'ells encara en mans de la
crònica i la crítica d'art del seu moment, els historiadors de l'art català de la segona meitat del segle XX
encara no hem trobat una clau mestra per a definir un període massa recent, voluble i heterogeni. El
temps dirà i algún dia veurem l'arbre amb nitidesa, però s'està oblidant amb massa facilitat l'obra de molts artistes.
Martró va exposar per primera vegada a principis dels anys setanta amb un estil ja ben definit i que el caracteritzara, amb subtils variacions, fins als seus treballs de finals de segle XX. És el temps, precisament, un dels
protagonistes de la seva narrativa pictòrica; glaçat, gris i
informe a les seves primeres obres. Tal i com bé descriuen les comissaries de l'exposició, Maria Sadurní
i Montse Sanchis la figura humana és el centre absolut del seu treball.
La seva obra enllaça a la vegada amb una tessitura de rerafons existencial propia de part de l'art dels anys cinquanta, donant pes a les dues grans tragèdies bèl·liques europees i les seves conseqüències en un país on el feixisme encara pervivia en els seus darrers(?) estertors i en l'engany que l'ansietat per la veritable llibertat d'expressió encara ressona avui dia. A partir d'una obsessiva recurrència, els seus temes foren el retrat i la figura representats en la seva distància, embadalida, trista, serena. Les seves composicions són poblades d'essers aïllats en un mon eteri i silent, atemporal, aprofundint en la seva solidesa estructural i que l'apropa als assoliments de, per exemple, Montserrat Gudiol.
En general Martró recupera i desenvolupa idees que ja es donaven per
tancades quan aparegueren amb les primeres avantguardes de principis de segle,
com el fauvisme (color dissociat de la realitat), l'expressionisme (en algunes
tensions del cànon figuratiu o la gestualitat i empastat de la pinzellada), primitivisme (expressat en certa tendència a la síntesi o eliminació de caràcters facials), el surrealisme (des d'un onirisme ja ben assumit), el
cubisme, del qual n'assoleix la que podem definir com a 'Variant Martró', d'un
dibuix clar, de masses ben definides per una llum omnipresent, amb una subtil volumetria, i un
cromatisme generalment càlid, terròs; un cubisme, però, més d'ordenació que no pas de
suggestió o deconstrucció; un cubisme que enllaça amb cert plasticisme propi de l'Art Decó.
Artistes com ell, deiem, remunten també la onada de les segones avantguardes, malgrat
el caràcter finitori respecte a la pintura figurativa i que l'informalisme o l'art autre i els seus ideòlegs 'dictaminaren'; ço és, la mort de l'art inspirat
en la realitat. Molts artistes plàstics nascuts a principis dels anys quaranta,
com Martró, i davant un encreuament difícil de superar, no renunciaren a la
recuperació de corrents presumiblement tancats, tessitura en la que ell es mou quan s'agafa, sense amagar-se'n, a certa reordenació del facetat cubista en
tota la seva complexitat, quan no afegint certa musculació de caire introspectiu amb l'us del color i la llum.
Conreador d'un art
antropocèntric, el seu és un treball que recull algunes restes d'aquella abstracció per a la seva particular hibridació i que a Catalunya tingué també
un paper important a l'art de postguerra. Les alternatives coetanies, de fet, ja no reneguen de la revisió ni
l'apropiació d'altri (o que li preguntin a Picasso), porta que s'obre de bat a bat per a potenciar la creativitat de
l'artista.
La presència de Martró a BATIK, la principal revista sobre art dels
anys setanta i fins a finals dels noranta, es concentrà en quatre ressenyes, la primera d'elles deguda a Jordi Morell (març de 1976) i la segona de part del veterà crític d'art Modest Rodríguez-Cruells (gener-febrer de 1982). Des de les fetes per la redacció, Martró fou alineat al número de maig de 1991, potser massa a la lleugera, amb els artistes de les anomenades 'Noves Tendències' (als quals oposaven els 'Figuratius'), just al costat d'artistes com Genovart, Fresquet, Ortí, Vergesgrau, Vericat o la mateixa Amèlia Riera, alguns dels quals també jugaven a la abstracto-figuració, i en un major grau que no pas Martró.
Ja per acabar, dir que l'obra de Martró, com la d'altres figuratius com abans Rogent, Juncadella, M. J. Colom, Pla-Narbona o ara el mateix Miquel Vilà, entronca amb la de molts dels triats per la l'exposició 'Quina humanitat?', recentment inaugurada al MNAC. Una mostra interessant, necessària, amb obres de grans firmes i un discurs ben trenat, però que bé podria haver-se realitzat donant un major paper a figures menys conegudes de l'art català d'aquells anys i que també discorrien en aquesta ona -no pas poques i transcendents- i no, com sempre, a les 'vaques sagrades' ja ben conegudes per tots.
Aquesta mostra esdevé una bona oportunitat per a redescobrir l'obra d'un pintor i dibuixant que contribuí a mantenir viva la flama de la figuració en
unes dècades de crisi de les que les següents encara no han trobat sortida, anant i venint (bevent de la tradició) tot tractant d'inventar quelcom que no s'inventa ni està subjecte a modes, sinó que flueix i evoluciona en el devenir del temps de la mà i el coneixement de l'artista.
ANDREU MARTRÓ
Del 2 de novembre a l'11 de desembre de 2023
Espai Zero
Biblioteca de Catalunya.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada