OBS#4 / EL ZENIT DE LA PIQUETA A BARCELONA: ARQUITECTURA I URBS EN PERILL ( i II)

EL ZENIT DE LA PIQUETA A BARCELONA: ARQUITECTURA I URBS EN PERILL (i II)

La Torre del Fang. Façana del carrer del Clot. Districte de Sant Martí (Barcelona)
Fotografia: Marta Jordan Bonet

Per: Xavier Soler Àvila

Molt a prop d'on s'aixecava l'Edifici Telerasa (v. OBS#3), trobem el cas especial de la Torre del Fang, masia amb una història que es remunta als segles XIII i XIV. Menystinguda i maltractada al llarg del temps, tant per la seva isolada ubicació (sovint per omissió), com pels intensius usos agraris, industrials i administratius municipals als quals ha estat sotmesa al llarg dels anys (per abús), no fa pas tant va estar amenaçada per la sinistra ombra de la piqueta. I ho segueix estant: tot i estar catalogada com a patrimoni cultural d'interès local, a algun dels il·luminats de la UTE encarregada de construir la nova estació de l'AVE de la Sagrera, se li va ocorrer que era inevitable enderrocar-la, tot per a facilitar la construcció del tunel que ha de comunicar les estacions de Sants i de la Sagrera. Afortunadament, i gracies a la intervenció de l'associació de veïns, s'optà per reforçar el tram de tunel adjacent a la masia per a no perjudicar-la fatalment. Val a dir, també, que una de les idees de la FAV era desmuntar-la i reconstruir-la en una zona més adient(?).

La Torre del Fang (ca. 1910)

A día d'avuí, l'estació de tren veloç encara no s'ha construït per raons que tots hauriem de coneixer i que ara no venen al cas, ja que donarien per a debatre sobre una possible nova reforma del codi penal. O potser si val la pena fer un breu recordatori: si llegim els exhaustius resums o informes que es fan des de la Societat Catalana d'Ordenació del Territori (Scot), filial de l'Institut d'Estudis Catalans, referents a la transformació urbana de Sant Andreu-Sagrera per la construcció de la estació de l'AVE, podem deduir que els enderrocs a la seva zona límit perifèrica bé poden respondre a moviments immobiliaris especulatius (m'ensumo que l'enderroc de l'Edifici Telerasa respon a aquest patró, però fora de perimetre), això en una zona ja amplament urbanitzada. L'associació de veins ja va denunciar en el seu moment l'excessiva densitat i alçada dels edificis previstos en el projecte -d'entre els quals hi havia una torre de trenta-quatre plantes, i tant alta com l'Agbar, projectada per Frank Gehry-, i va demanar formalment una reducció de l'edificabilitat.

La informació proporcionada per l'Scot ens permet entendre les estratagemes legals a l'entorn de requalificacions de terrenys i les plusvàlues corresponents per a finançar la estació després dels problemes de finançament de la transformació urbana apareguts amb la crisi a l'entorn de 2008 i 2009, i que ja van ser denunciades per la oposició en el seu moment titllant-les, ras i curt, de creació d'una bombolla especulativa-comercial que afectaria sobretot el petit i mitja comerç de l'entorn, vaja, a bona part del teixit social que sostè una ciutat. Com sabem, les obres es van aturar fa un parell o tres d'anys i ara es reprenen de nou. Les xifres i la màgia especulatives són de vertigen... I jo em pregunto: no podien haver-se limitat a fer una estació, arranjar les vies i fer una intervenció amb cara i ulls per als ciutadans que han viscut dècades de deixadesa en aquella zona?. Es veu que no, que el pack especulatiu ho ha d'incloure tot, i així està anant...

La Torre del Fang des del pont de Calatrava
Fotografia : Xavier Soler

La Torre del Fang. Façana del carrer Espronceda.
Casalot fantasma?, intervenció de Christo?
No pas: negligència municipal...
Fotografia: Xavier Soler

La Torre del Fang encara és a lloc, si, però a quin cost?. El seu abandó per part del consistori és com condemnar-la a una lenta piqueta; i com a colofò al seu drama, ja fa uns anys que està mig embolicada i tapiada, la qual cosa no ha evitat la seva ocupació. La seva degradació és preocupant. En fi, tot un seguit de negligències municipals, autonòmiques, estatals i privades, un putrefacte pomell del 'millor' que l'esser humà és capaç d'oferir per la 'glòria' del progrés.

Una arquitectura directament relacionada amb les obres de transformació urbana de Sant Andreu-Sagrera i que si té els dies comptats és l'edifici principal de serveis i habitatges de la mateixa estació i seu actual d'oficines d'Adif i vivendes d'antics treballadors de Renfe. El seu enderroc sembla ser que esta decidit en una nova fase de la megalomaniaca deconstrucció de l'entorn, i de nou es cometrà un altre crim patrimonial contra un edifici prou digne de ser conservat i rehabilitat. No tant les naus de mercaderies de l'antiga estació, que ja foren enderrocades el 2007, les vivendes baixes de treballadors el 2011 i els edificis nord de l'estació el 2012; però no hi ha pietat, la història destorba...

Edifici de serveis i vivendes de l'antiga estació de mercaderies de la Sagrera
Fotografia: Xavier Soler

El critic i historiador de l'arquitectura Kenneth Frampton la va encertar quan va dir que 'la naturalesa dels asentaments urbans, ara més que mai, és megapolítica i especulativa' (Modern Architecture: A Critical History, Thames and Hudson Ltd., 1992, 3a. ed.), alertant sobre èl que ja s'observa a finals del segle XX a les grans ciutats, i en una mesura excessiva a Barcelona, i que té especial incidencia en la 'mortalitat' edilicia i d'espais.

Un dels fenòmens que està accelerant la desaparició d'edificis i la desvirtuació de l'espai public urbà barceloní, i al fil de la reflexió de Frampton, és la turistització sense control, fenòmen visible darrerament i directament lligat a la especulació global en general i a la corrupció política en particular. Sense voler extendre'm sobre els seus origens històrics a Barcelona, cal recordar que aquesta associació entre poder econòmic i poder politic per a la explotació turistica de Barcelona ja arrenca a principis del segle XX, quan es veu oportunitat de negoci en el turisme i es crea l'entitat subvencionada Sociedad de Atracción de Forasteros, origen de l'actual Turisme de Barcelona. L'espai urbà, però, i més el d'una ciutat com la nostra, és més que el turisme a rebre; és un escenari complexe de relacions socials, una comunitat estructuralment inacabada, com diria l'antropòleg Manuel Delgado, una munió de relacions diverses i inquietes, no subjectes a uns patrons fixes i identificables. Malauradament sembla ser que això no es té massa en compte avuí...

Darrerament, dèia, la sobreexplotació turística de Barcelona, beneïda a nivell institucional, permet que centenars de milers de turistes, congressistes i altres passavolants (en el fons, també víctimes) densifiquin la ciutat fins a extrems insostenibles quan venen moguts per la cobdícia de Tour predators, Hotel vultures, Real estate gangsters, Global motherfuckers i Congress morons, els quals estan marcant el guió del que pateixen els seus habitants: més hotels, més edificis d'oficines, proliferació de pisos turístics irregulars, menys i menys habitatge protegit, comerç sense vincle amb la ciutadania, pisos pastera, narcopisos, coffee-shops il·legals, bancs dolents (sempre dolents), inversors i financeres que juguen al Monopoly amb les vides i les llars de les persones, gentrificació, desnonaments...; en poques paraules, enderroc social i lumpen d'importació marítima i aèria de propina.

Edifici presagi de la negra tempesta:
antiga clau de l'aigua de Barcelona,
megahotel de luxe sortosament frustrat i, ara,
emoticona seu del control i censura de Facebook
Fotografia: Xavier Soler

Tot això en una Barcelona que es publicita politicament com a social i integradora, però que té una alcaldesa absent i inoperant davant de tot allò contra el que tant lluitava abans de ser-ho, una alcaldesa que esta permetent, ras i curt, la venda de la ciutat. Ara potser s'arriba una mica tard amb la creació d'un registre de solars buits a expropiar amb avís per a navegants -o hariem de dir pirates- i que sona més a mesura electoralista que no altra cosa, en tant que el destí de les hipotètiques expropiacions serien per a construir pisos públics. Tot plegat, com a part del segon o enèsim acte de la crisi financera que van crear alguns d'aquells ja fa uns anys. Potser les arquitectures d'estat, autonòmica i local s'haurien de passar algun dia per la piqueta.

Fa ja unes decades, despres de passar per una sagnant guerra civil, de ser la primera ciutat del món en ser bombardada sistematicament per aire pels feixistes, patir una ferotge dictadura i un de desarrollisme descontrolat, amb l'eufòria olímpica es va començar amb repetir a manera de mantra que Barcelona vivia d'esquenes al mar(?) i que això havia de canviar; avuí tenim un mur de creuers que creix al port, contamina a dojo i vomita turistes amb desmesura, verbigràcia d'empreses maritimes de noms rimbombants i caribenys conxorxats amb capitals i banderes de dubtosa procedència i beneits per les administracions, que estan fent seva la ciutat.

Parafrasejant Alex Narbona, i tornant al rovell de l'ou, l'urbanisme i l'arquitectura barcelonines estan massa a l'abast d'una classe depredadora que actua amb la connivència consistorial, o bé juga amb la seva desídia a favor. Així s'estan perdent molts edificis i espais que, altrament, amb uns nous usos, uns nous plans urbanístics o amb uns plans de protecció de veritat especials, i pensant més en el ciutadà que ho està pagant, no tant en l'inversor forani, bé podria seguir dempeus, tot distingint Barcelona per ser un veritable museu arquitectònic viu, més enllà de l'adotzenament i vulgarització estètiques imposades a través d'unes poques icones (un barri gòtic majoritàriament de pega i una monstruositat exempta de tributar i amb obscens beneficis anuals com és la Sagrada Familia, per posar dos exemples) i d'unes moltes arquitectures uniformades a l'ús i amb alçades indecents promogudes per interessos econòmics obscurs.

La Sagrada Ruïna des de les Glòries Catalanes
Fotografia: Xavier Soler

La Sagrada Ruïna des del carrer Aragó
Fotografia: Xavier Soler

L'enderroc edilici está esdevenint, així, una xacra d'impostada postmodernitat que deriva inexorablement en un despreci absolut vers el patrimoni de tots. I qui dia passa edifici empeny... El camí difícil és ser respectuós amb el llegat, amb la pedra que ens fa ombra i amb el sol que trepitjem, el fàcil és enderrocar i aixecar merda, ras i curt.

El recentment desaparegut Edifici Telerasa (v. OBS#3) era una arquitectura icònica i singular, una baula ja perduda entre modernitats constructives: la que promogueren LIGS, els seus artífexs, i la que, a una escala inhumana i megalomaniaca, cada cop més s'ha expandit a Barcelona, especialment al llarg del seu front marítim i al districte de Poble Nou. Era un edifici d'una qualitat estètica comparable al de les millors obres, per posar un altre exemple, de la darrera època d'Alvar Aalto. Malauradament, però, el seu testimoni físic ja ha traspassat a la historiografia gràcies a l'acció de la piqueta.

La llista d'espais i edificis desapareguts a Barcelona durant el segle XX i part del XXI és llarga: casa Llorach, Cafè Espanyol, Castell del Camp de la Bota, casa-fàbrica Gelabert, casa-fàbrica Llenas, l'Espanya Industrial, clínica Maternal santa Madrona, Avinguda de la Llum, cinemes Rívoli i Urgell, casa dels Pollets, fàbrica Hamsa, llibreria Catalònia, etc. Ressonen a la nostra memòria, per posar un parell d'exemples nostrats, els casos del Palau de Belles Arts de Barcelona d'August Font i Carreras, enderrocat el 1942, o el de casa Trinxet, de Josep Puig i Cadafalch, espoliada i enderrocada l'any 1965 per una empresa també coneguda pel barcelonisme (caram, els mateixos de sempre!), en uns anys en que allò 'antic' passà a ser considerat 'vell' o 'molest' i, per tant, prescindible per l'interès 'polític' i/o econòmic d'alguns. Recentment, de fet aquest mateix 2018, hem viscut un altre atemptat contra un espai històric que malauradament no va ser protegit com calia en el seu moment: el Restaurant Pitarra, conegut com a 'bressol del teatre català', tancat l'abril d'aquest any per a esser convertit en una irish tavern més que, als quatre mesos, ha tancat i que ara es traspassa per una xifra vergonyant.

Casa Trinxet. Barcelona (1904-1965)

A aquest ritme, cap edifici o espai històric d'interès, protegit, catalogat previament, o no, restarà dempeus, privant-nos a tots de trossos importants d'història barcelonina: el degoteig ara és torrencial. Per no parlar de com s'ha abandonat edificis notables del parc de la Ciutadella, com el castell dels Tres Dragons, el Museu de Martorell, o l'Umbracle i les tres naus de l'Hivernacle (Picasso, Central i Magnòlies), les quals presenten un estat pitjor que abans de la restauració que es va començar a realitzar i es va interrompre, i que estan abandonades i ocupades. De nou una recent mesura del consistori que m'ensumo també electoralista, preveu intervenir per a dotar de contingut el conjunt properament; ja veurem...

Per acabar aquesta sèrie de dos articles, m'agradaria recordar la magnífica i valuosa curiositat bibliogràfica Record de la Exposició de Documents Gráfichs de coses desaparegudes de Barcelona durant el segle XIX (Barcelona, 1901), font inesgotable d'informació per a historiadors, historiadors de l'art, arqueòlegs i lectors curiosos, i obituari prou exhaustiu, especialment d'arquitectures notables. Potser afrontar un recull similar dels edificis desapareguts al llarg del segle XX i d'aquestes dues dècades del XXI, requeriria una exposició al MNAC (no pas al Centre Excursionista de Catalunya, com aquella) i una edició del catàleg en diversos volums. Al temps...