OBS#2 / Téchne H.H. de Verónica Vázquez. Espronceda Center for Art & Culture

Téchne H. H. de Verònica Vázquez
Espronceda Center for Art & Culture
Barcelona, abril-maig de 2018

Text i fotografies: Marta Jordan Bonet i Xavier Soler Àvila

Amb la seva exposició intitulada Téchne H.H. de la qual hem pogut gaudir recentment a la nau 5 de l'Espronceda Center for Art & Culture de Barcelona (ECACB) -en col·laboració amb la Piero Atchugarry Gallery- i comissariada per Alejandro Martín, l'uruguaya Verónica Vázquez se'ns ha revelat en el seu estat més pur i potent. Aquest seu darrer treball, també fonamentat en l'ús de materials recuperats de caràcter industrial, preeminentment de ferro, però també fusta, cartró i paper amb continguts embolcallats, és un pas més enllà en el ric i obert panorama artístic mundial, i en el seu camí estètic particular, un pas més enllà de l'art objectual contemporani que Vázquez duu conreant des de fa uns quants anys.

Nascuda l'any 1970 al departament de Treinta y Tres (Uruguay), la seva trajectòria artística després d'un periode de formació on va poder conèixer grans figures de l'art del seu pais com Enrique Broglia o Wifredo Díaz Valdéz, entre d'altres, s'enceta l'any 2014 quan comença a exposar sota l'eixopluc de la galeria Piero Atchugarry.

Des d'aleshores, ha exposat amb regularitat a Europa: a Udine i Gènova, a les exposicions col·lectives Paradiso Inclinato a Roma i a la Love and Choice al Museu MIIT de Torí. Ha gaudit de l'honor d'una exposició retrospectiva a Montevideo l'any 2016, i l'any passat va ser present a una altra de col·lectiva a la Bienal de Venècia intitulada The Hidden Dimensions II, i també ha exposat individualment a la Efrain Lopez Gallery de Chicago. Un privilegi, doncs, haver tingut exposada la seva obra a Barcelona aquesta primavera.

El plafó de presentació de la exposició de Vázquez a l'ECACB és, per se, una declaració de principis de la seva proposta; imitant fins al Trompe l'Oeil, la textura del metall rovellat amb un panell de pladur o conglomerat, Vázquez anuncia, o millor suggereix i eleva, com si d'una antiga empresa metalúrgica es tractés, el que veurem.  Ço és, una nova i renascuda industria, des de la honestedat més absoluta i conscient, una Vázquez madura i absolutament a l'avantguarda de l'art.

Com bé sabem, d'entre els diferents recursos a l'abast de l'artista plàstic contemporani, hi tenen un paper central, ja des de l'eclosió de les primeres avantguardes del segle XX -i inclús puntualment abans d'aquestes-, l'us de materials de rebuig, de residus, d'objectes trobats, etc., els quals han esdevingut una afortunada eina al seu abast per a dur més enllà la representació plàstica. De vegades aquests materials s'han usat com a transgressora via per a posar en evidència la naturalesa de l'art en un moment donat, i el seu paper en el diversament convuls context sociocultural del segle XX i principis del XXI.

Una de les primeres connexions que podem fer de l'obra de Vázquez amb les avantguardes històriques, però, és amb les Mertzbau de Kurt Schwitters, joies del collage tridimensional fetes amb tot tipus de materials trobats. Especialment les estanteries de fusta amb caselles de Vázquez -conegudes aquí com a punyeters- creen ritmes i recodifiquen un missatge alhora de l'industrial passat, ignot i rebutjat, rehumanitzant allò que altrament hagués desaparegut, tot recordant una sort de Mertzbau més ordenades que no pas les d'aquell.

Amb l'us d'aquests materials diversos Vázquez insufla de vida les seves composicions, creant orfebreria escultòrica del rovell i les targetes perforades Fortran, del paper i del cartró corrugat condemnats, del ferro fos i reciclat; amb ells crea també quadres i relleus parietals sense fons o amb aquest tendint a l'infinit del blanc mur del qual pengen, reciclats en nous productes, aquest cop artístics, que altrament haurien estat convertits en fum oblidat d'un passat industrial.

Vázquez atura, recupera i dona vida al cicle 'natural' d'aquests materials i els congela en una sèrie que ens transporta a un destí autònom, antic i lliure, lluny de la falsa i intangible tecnificació de la 'modernitat' actual, basada en el quick, en el tweet i en el bit. Amb un sentit poètic a l'abast de pocs, és capaç de transformar no només la matèria primera amb que treballa, sinó l'espai on s'exposa, que esdeve receptacle gairebé litúrgic d'un tot connectat, de la mateixa manera que la mirada de l'espectador queda corpresa per una sensibilitat única, per una llum estètica provinent del més atàvic dels records.

La retícula que organitza amb algunes de les seves obres metal·liques transmet ordre i alhora desordre, en una sort de moviment estàtic. Tanmateix, les peces que inclouen fusta i paquets manufacturats guien la nostra mirada fora de la tecnificació actual a l'ús, a un refugi nou, unes caselles de reminiscències entomològiques.

També hi podem connectar la seva proposta amb l'Arte Povera, tot i que els materials de que fa ús no fossin estrictament pobres en el seu origen, i, en general, de l'Estètica del Desperdici, entesa aquesta tant com a inspiració característica de la societat industrial o com a reacció contra la perennitat, la bellesa inmanent i eterna, generalment associades a l'obra d'art canònica. Son rastrejables també ecos de l'artista veneçolana Gertrud Goldschmidt (Gego), sense el caire cinètic de bona part de l'obra d'aquesta, però si en tant que Vázquez fa us de les reticules a les seves peces metal·liques, especialment a algunes de les peces estel·lars de la mostra, com les persianes o arpilleres metal·liques, que amb la seva arquitectura, generen una misteriosa i adient musicalitat al conjunt; els filferros emmarcats, deliciosos en la seva concepció, ens transporten a l'abstracció més rude i aleatòria, però alhora milimetricament dissenyada.

La geometrització del tot presentat per Vázquez, propera a una nova taxonomia estètica, ens connecta a un passat tecnològic que alhora traspassa de lo arqueològic a lo mitic, a allò que ens fa humans, malgrat la implacable acció del temps, i ens retorna de la mà de l'artista demiurga. Amb Téchne H. H., Vázquez exercita una rehumanització d'allò trobat, rebutjat, ja processat però sobrant, caducat, ho regenetitza, injecta nova vida a la creació tecnològica humana obsoleta a partir d'alguna sort de tresor trobat, de la resta cognoscible de l'activitat humana, i ens el lliura com a summa sacerdotessa de l'art contemporani en que ha esdevingut.