OBS#1 / Els Enemics de l'Art Contemporani: el cas ARCO'18

Els Enemics de l'Art Contemporani: el cas ARCO'18

Per: Xavier Soler Àvila

Aprofitant la inauguració avui al Museu de Lleida de l'exhibició de l'obra censurada de Santiago Sierra 'Presos políticos en la España contemporanea' a la darrera edició d'ARCO, inauguro la crònica contemporània d'art d'aquest bloc amb la reflexió sobre les circumstàncies al seu entorn aquests darrers dies. Com bé molts sabeu, ARCO ha assolit aquest 2018 el certificat de fireta d'art contemporani al servei dels seus amos i senyors. Als ulls del mon de l'art ha fracassat sorollosament en la seva pretensió de prestigi internacional que, tanmateix, fa temps se li escapoleix donat el seu atàvic centralisme d'altiplà panxacontent, sobretot des de que agafaren les seves regnes els nous...

Enemics de l'Art Contemporani!

ARCO s'ha guanyat a pols anar a parar a la tercera divisió del mercat de l'art contemporani mundial, sense prorroga ni penals: directe al purgatori. Tal vegada, diuen, l'esca que va prendre tot va ser la queixa d'alguns galeristes amb l'excusa vaga que l'obra en qüestió els treuria protagonisme. Costa de creure una possible animadversió vers la transgressió inherent a l'art contemporani des d'un col·lectiu comercial que, se li suposa, ha d'estar per damunt d'això, però qui sap. Tampoc seria lògic, dic jo, denunciar que un galerista exposa, per exemple, Picassos, partint amb avantatge respecte a mi que, pobre de mi, només tinc Palmeros... M'ensumo, doncs, que els galeristes en qüestió han pretès limitar la LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ amb una excusa vaga i incerta.

Acte seguit, una trucada del president d'IFEMA (la Fira de Madrid), un individu conegut com el 'Rey del Aluminio Español', al galerista de torn o a la mateixa direcció d'ARCO, tant se val. Concatenació fatal. Sense violència, segur que tot molt cortès, i... voilà!. Val a dir que IFEMA no és ARCO, ni té res a veure amb l'art, sinó que és el receptacle de l'event, el local llogat; vaja, que la següent fira de Madrid bé podria ser la del 'Pavo Real Autóctono' i, a més, ha de consensuar decisions, com a mínim, amb l'Ajuntament de Madrid, que també es va exclamar davant els fets.

'Presos políticos en la España contemporanea' (Santiago Sierra)

En callar i empassar-se els gripaus, ARCO i el galerista s'han carregat la seva credibilitat, no respectant l'exposició al públic de l'obra d'un artista donades unes circumstàncies polítiques concretes. ARCO dient-li al galerista, ras i curt, que el seu gènere és intel·lectualment tòxic, i el galerista a l'artista que li retira l'obra sense lluitar per evitar-ho. I jo em pregunto: quan no és una circumstància política concreta?, romandre dins un forat negre potser?. Podem prohibir, ja posats, els aparadors de basar xinesos perquè venen estelades...

Un aplaudiment des d'aquí per a Pere Llobera, l'únic artista que va decidir retirar la seva obra d'ARCO sabent el que havia passat i a qui la seva galeria va recolzar en la seva decisió, no doblegant-se al gangsterisme de saló. Amb tot, gran favor a la projecció de l'obra i de l'artista Santiago Sierra, sens dubte, i a la galeria que l'ha venut, menys dubte encara, sobrevalorada. Tanmateix, i gràcies al nou propietari de l'obra, una reproducció d'aquesta ha estat exposada aquests dies a la capital madrilenya, per a escarni de censors i per a denunciar el fet que a Espanya...

HI HA PRESOS POLÍTICS.

I que dir de l'obra?, doncs que no n'hi ha per tant: incorpora el discurs inherent a l'art contemporani i una càrrega de protesta amb la finalitat d'épater l'espectador donades unes circumstàncies polítiques i poc més. Com sempre sol passar en casos similars de veto i censura: efímera publicitat gratuïta per a l'artista i escarni per als censors a l'entorn d'una obra que, intueixo, no passarà als annals de la història de l'art. Ha trascendit aquests dies, doncs, per motius extra-artístics. Celebrem, però, que a partir d'aquesta setmana i fins al 22 d'abril, l'obra original s'exposi a un museu de Catalunya, recordat escenari de l'infame espoli de les obres de Sixena, i que a la primavera serà exhibida a un prestigiós centre cultural també català: de primera a tercera clatellades per la via ràpida. Tenim obra en itinerància per a mesos gràcies als...

Enemics de l'Art Contemporani!

Com bé diu César Aira, als Enemics de l'art contemporani que ell identifica (galeristes i marchants  d'art, bàsicament) al seu assaig 'Sobre el arte contemporaneo', bé hi podem afegir els quòniams que han orquestrat des de l’ombra aquest i d'altres numerets de vil vodevil. Formen part, sens dubte, de la maquinària que vol silenciar i vilipendiar en procés per la independència de Catalunya, però en realitat contribueixen a la internacionalització del conflicte i ens permeten, de passada, denunciar la greu manca de garanties democràtiques que patim dins l'estat espanyol. No crec que els moviments que fan els surtin a compte a llarg termini. En el fons, doncs, moltes gràcies 'Rei del Llautó', que manegues cireres sense autoritat ni moral ni política, i molt menys estètica (no dic intel·lectual, que fa feredat). 

Il·lustració: eneko

Per acabar de rematar-ho, estelars han estat les declaracions a posteriori d'ARCO dient que això que ha succeït ha estat bo per a la fira, per a les galeries i per als artistes i que han augmentat les vendes. Hipocresia estratosfèrica. I que dir de les disculpes, també a posteriori, d'IFEMA?. En fi... Fem una crida, doncs, als artistes del mon, a pintar i exposar llaços grocs amb botifarres, titelles de decadents monarques bananers, polítics decapitats i estelades amb potes ocupant el Valle de los Caidos, per a que després els...

Enemics de l'art contemporani!

s'hi abraonin per a fer pujar el share, el preu, inflar el mercat i, sobretot, el champagne ben fred!, per no dir que el seu esport preferit és trepitjar colls i silenciar la dissidència per delegació. Ja ho sabeu, nous Enemics de l'art contemporani, a rebentar fires i artistes que no us agradin, idees, el que vulgueu...!; tot torna: tendències, totalitarismes..., mai se'n van.