OBS#5 / Tell my wife to eat my corpse and when she's done eating my corpse, you'll eat her

Tell my wife to eat my corpse and when she's done eating my corpse, you'll eat her
de Georg Pinteritsch
Espronceda Center for Art & Culture
Barcelona, 20-30 de setembre de 2018

Text i fotografíes: Xavier Soler Àvila

'Don't want to live in an Adidas world,

with the Adidas boys, and the Adidas girls!'

Edwyn Collins

Emmarcada dins de la Young Gallery Weekend (YGW) de Barcelona, on hi han exposat a diverses galeries de la ciutat artistes com Anahell i Alexander Grahovsky o col·lectius com Tangent Project o Barcelona mata, l'obra de Georg Pinteretsch exposada els deu darrers dies de setembre de 2018 a l'Espronceda Center for Art & Culture (ECfAC) ha estat un aconteixement que sense cap mena de dubte ha despuntat entre la mitjana galerística anual.

Nascut el 1986 a Àustria, Georg Pinteritsch es va formar des del 2008 fins al 2015 a la Kunstuniversität de Linz. Ha participat, però, en diverses col·lectives ja des del 2004, principalment a la mateixa ciutat austriaca, però també a Viena, Praga, Salzburg, Bristol, Cracòvia, Portugal, Lituània, entre d'altres ciutats i països. Ha rebut també diversos reconeixements, com el premi artistic del Bank Austria de 2016 i ha estat guardonat per l'Artfunding de Linz el 2017.

Pel que fa a les seves mostres individuals, ha exposat des del 2016 els seus darrers treballs o sèries, on ja llueix un estil i un discurs incontestables, com a The loom of the land a Linz (2016), Tell my wife to eat my corpse... a Viena i Seewalchen (2016), 27/09/2017 = 2+7 / 0+9 / 2+0+1+6 = 9/9/9 = 666 a Linz (2017) o The fallen palmtree points to where i lay a Praga aquest mateix 2018.

Tantes coses s'embussen als dits a l'hora d'escriure sobre Tell my wife to eat my corpse... que no se m'acut més que començar per la idea d'obra que et reclama més d'un cop vista i que requereix diferents revisions per a poder-ne gaudir d'ella, molt especialment de la seva intrínseca polisèmia i del rerafons històrico-artístic que revela. Pinteritsch dispara i dissecciona significats i formes a consciència per a que corri aire fresc, i també arrauxat, en la mirada de l'espectador.

El títol, per a començar, no és només declaració de principis, és el peu d'apertura a ignots horitzons estètics, a l'univers particular i polièdric de l'artista, no gensmenys; quan en l'art contemporani ja roman instal·lada des de fa massa temps la incertesa del 'per a què', Pinteritsch se'ns mostra doblement transgressor: amb l'imperatiu que emana de la intitulació factual de Tell my wife to eat my corpse..., ens conmina a quelcom més que a la mirada, ço és, apel·la també a la nostra intuïció innata. Potser els subjectes i els cadavers protagonistes de l'épatant frase de Pinteritsch són els canibalitzats pel mateix mercat de l'art, on l'espectador formaria part del 'crim'; potser nosaltres mateixos som els caníbals que hem de devorar l'esposa canibal, com a resposta 'lògica' a l'imperatiu de l'artista; o bé ens trobem davant de l'una nova iteració de l'obra que es menja l'obra, en certa manera, i es retroalimenta per a mutar?; l'obra caníbal, potser...; en tot cas, com diria Duchamp a un dels seus aforismes més celebrats, 'contra tota opinió, no son els pintors, sinó els espectadors, qui fan els quadres'.

Pinteritsch se'ns mostra joguinós i auster amb els formats habituals d'instal·lació i les tècniques mixtes que utilitza per a les seves representacions figuratives; va directe i a totes, sacsejant la funció cultual que se li suposa a l'art, capgirant i desconcertant, no tant per un llenguatge alié a l'espectador, ans al contrari, sinó per la tipologia o formats i els particulars ítems de les representacions, esquematiques i alhora complexes, de les escenes corals, en formats a escala reduida però curulles en detalls, amb una disposició general propera a lo casual o trobat, on s'endevina el peculiar traç dibuixistic de l'artista, on preval la línia també en la definició volumètrica, especificitats sobre les quals m'estendré més endavant.

Pel que fa a les tècniques artístiques i materials que usa Pinteritsch trobem el retolador, el llapis, la pintura acríl·lica, el pà d'or, la tissora, la cola, la fusta, el cartró...; eines de creació sense pretensions, mixtificació a l'ús que li serveix per a la superposició ad hoc en plànols que es juxtaposen i complementen a les escenes dels seus tríptics; també es val de tècniques de video-art per a representar eteris i fugissers pixels, com els projectats en aleatòria dança a la pantalla que ens atreu amb el seu atzarós ritme. Configura una mostra, mescla d'instal·lació i de sèrie d'obres mobles, on hi ha també el que sembla una obra espectadora, com la maqueta o model arquitectònic d'una piscina en forma d'estrella verda, i que connecta amb algunes de les representacions d'inspiració natatòria que veurem als quadres, tema recurrent en Pinteritsch.

Continuant amb l'estela deixada per anteriors i complementàries propostes seves, com les diferents previes de Tell my wife to eat my corpse... o, especialment, The loom of the land, on el paisatge ja era un dels temes principals i on també explorava la contradicció entre naturalesa i tecnologia; la mateixa a traves de la qual gaudim de plaers i de dolors al mon que ens toca viure.

A destacar l'absencia de sol·lució de continuitat proposada per Pinteritsch a les obres bidimensionals corals, exquisides miniatures on les hagi; qual artista antique en un nou devenir, en un mon paral·lel remot, però ja a les portes de sortida del primer quart de segle XXI, no ja esculpint basso-relievos àulics o funeraris, ni teixint brodats o colorant sumptuoses sedes, sinó celebrant amb les eines bàsiques abans enumerades, arrauxades desfilades para-socials, para-fíliques, absurdes i plenes de sentit a la vegada, sense un final ni intenció evidents, com fragments d'un univers que s'expandeix sense bruíxola. Aquí, la figura humana, 'ninotitzada', tensada sovint en impossibles postures, serialitzada, multiplicada, omple aquests paisatges o escenes 'arqueodistòpiques', si se'm permet el terme.

L'orientalisme d'arrel xinesa i japonesa va incorporat de manera evident al relat de l'artista; la figuració de Pinteritsch, especialment pel que fa a la definició de l'espai i la disposició de les figures i no-figures, la vegetació, la topografia i les no-coses, ens transporta indefectiblement al gravat japonès del segle XIV o a les composicions de l'art dinàstic xinès, en una exhibició de retroprojecció cultural que evidencia que no tot és l'est o l'oest, descentralitzant la nostra massa nostrada cultura, relativitzant com pocs l'etnocentrisme cultural d'occident, la qual cosa reforça amb un cromatisme molt relacionat amb aquell art.

Els quadres més petits esdevenen contrapunts, deconstruccions, als nostres ulls, disseccions puntuals que avancen els aspectes més notoris del tríptic de masses en aquest cas, les beceroles del tot, permetent a l'artista jugar amb la composició idònia per a comunicar l'inevitable: una orgia de paisatge i de figures desnaturalitzades en les seves actituds i postures, deslligades de la retòrica que se li suposa a composicions històricament conegudes, reinventant l'espai i el contingut que defineixen. El negatiu i el positiu alterats; arbres sans i arbres esquifits, arrelats i desarrelats, rius plens i rius buits... Treballa el peix que es mossega la cua, aqui recurrent tronc arnheimià, passa a ser el sushi trinxat, com un disc dur ancient, retrobat per arqueòlegs d'un futur que ja és present, que ha de ser exhumat i defragmentat per a poder esser copsat, recuperat i analitzat per a futures cultures, si es que en quedarà cap...

En l'univers pinteretschià també trobem ressons de l'art dels tapissos europeus del segle XVI al XVIII, del brodat àulic. Allò retallat, el llapis, són, en certa manera, l'amalgama que uneix i dóna sentit a les parts de les seves complexes composicions; la formulació d'allò intangible per viscut i que es retroba amb el llegat, com amics que han estat sempre i que feia temps que no es tocaven; textures i tecnologies d'un mateix continuum que ens duu a tot arreu i enlloc. El patchwork de Satan...

El tríptic principal de la mostra ens és exposat litúrgicament, a manera de retaule medieval, al santuari de l'ECfAC, despullat de la funció que se li suposa al format, en una mena de joc sacre i domèstic, el qual ens és permès de veure pel darrera, on no hi ha trampa, sinó cartró, ni més ni menys, la realitat feta obra, la realitat ultraterrenal que Pinteretsch ens ofereix amb sornegueria i alhora amb amabilitat i honestedat, convidant-nos al seu lliure culte.

La composició d'escenes corals ha estat un evident problema en l'art de totes les èpoques, i que Pinteritsch vol resoldre a la seva peculiar manera; sembla ser un tema central en el seu discurs, però no prevalen aspectes compositius per damunt del contingut i dels acontextuals formats triats; les masses, tanmateix, desordenades a simple vista, juguen amb les diagonals ja definides des dels paisatges del fons, cert ordre horizontal també es fa evident a la repetició de cossos, units amb l'adhesiu dels retallats o dibuixats capritxosos, lúdics, evidents ens acostar-nos a l'obra, però inocus a la retina des de la distància. Pinteritsch juga amb maestria amb els colors que utilitza per a aconseguir els efectes desitjats, amb alguns tons fetitxe i recurrents.

De la composició acurada i inevident, sense respecte per la jerarquització espaial, ens duu a la reflexió a l'entorn dels no-continguts representats, com si res... És precisament en la tumultuosa representació processional on Pinteritsch es troba en el seu estat letal, on esdevé incisíu en grau màxim, on millor connecta amb la mirada d'altri, la clau del seu joc, el tauler de batalla campal interior. Representacions de sexe extàtic, masoquisme i flagells d'arrel pagana i cristiana, violència, banyadors, xandalls, escales, geometria, estrelles roses, barrets, túniques, bastons, arbres tallats, blocs, mercadotècnia, sang, focs fatuus, rius de gent que no sap on va ni que fa, o si, aucells, imatges equestres surreals amb cavalls de sis potes... Podríem estar en un centre comercial, però també a les portes de l'infern. Història de la inhumanitat, en definitiva, que és de la humanitat, però també podria ser de la animalitat i de l'uniformatització corporativa actuals, que ens converteix vaques meselles, consumidores d'intravenosa pastura digital.

Al full central del tríptic gran hi podem distingir fins a sis planols de profunditat representats, que bé poden representar el paradis perdut al llarg de les edats: al fons amb una natura ja utòpica, i cada cop més aprop modificada, arrasada, les cultures en aproximació, en acció i en 'lluita' i, en primer, terme l'atroç modificació exercida per l'humanitat, sense vida en la seva geomètrica perfectió existencial, futil geometrització que sense pietat ens conduirà a la catarsi del retorn al no-res, d'on provenim.

Pinteritsch utilitza molt encertadament com a contrapunt una coneguda marca esportiva, en tant que li serveix per a uniformar cert tipus de caràcters o forces malignes. El punt de ira i de sexe i violència, i també de mutació, serveixen a l'artista com a gallet per a la imaginació de l'espectador: ens tensa per a anar més enllà de la carn i de l'evident, proposant certa revolta visceral, una insurgència més que necessària, sempre, com a exorcisme personal o col·lectiu davant la vida, sense saber si ens conduirà a un nou caos o a un vell paradís, llevant-nos en el devenir, en l'atzarositat. No hi ha terme mig: ens lliurem a l'orgia consumista, política, esportiva, etc., o prenem certa distància racional.

Simbolisme polisèmic i de dificil interpretació segons els diccionaris a l'ús, com deiem, Pinteritsch ens empeny a anar millor al fons d'armari interior de cadascú, des del qual donar peu a interpretacions en base al coneixement i experiència propis culturals, i als que ens ha llegat la sel·lecció natural; i aqui podriem tornar al classicisme, a Adorno o a Eco, però també al còmic, als videojocs, a la televisió..; és a dir, transitar des de la cultura artística, filosòfica i estètica més preminent i elevada, però també capbussar-nos en el llegat més immediat, en les restes de la cultura popular de masses que ens impregna inevitàblement des del nostre naixement i que ens connecta amb el que veiem i processem. 

Si bé Pinteritsch evidencia un punt més de no retorn en l'art contemporani al qual ja m'he referit abans, ho fa apel·lant i tensant-nos cap a multiples direccions, tot relativitzant la idea de bellesa, de lletjor, de composició, de significats..., anant a preterites fonts que ja formen part del genoma cultural de tot artista neo-figuratiu, no renunciant al llegat, però utilitzant-lo amb anacronia, lliurement, distorsionant-lo; per a ell el llegat no és només la font, és la base en l'estructuració d'un nou espai amb elements diversos que provenen tant de l'iconografia antiga, com de la mercadotècnia actual, i els situa ambdos en un mateix plà surreal o paral·lel, amb munions de figures que juntes guanyen en sentit -entès com a cert sentit social- però que per separat adoleixen de significació clara per l'absurd -o no- del seus actes i indumentàries.

El classicisme, 'che cos'è il classicismo?' com diria aquell. Obviament, allò clàssic mai ha reposat en les cendres de l'oblit, i Pinteritsch ho sap, ho reivindica com a part del seu llenguatge, li rendeix pleitesia sense complexes, jugant a contemporitzar el llegat clàssic, i perquè no, fent ressonar la linia pura flaxmaniana, allò que mai es va perdre a l'edat mitjana i que va continuar fins ara, ço és, allò que no ha pogut esborrar cap avantguarda artística, el que cap ideologia totalitària que se n'hagi volgut apropiar no ha aconseguit, i a les monstruositats monumentals que ens envolten arreu, fonts supuradores de sang i barbàrie 'històrica', em remeto.

Les obres de Pinteritsch, el tot, la sèrie, sembla existir en un bucle que es devora, formalment i energètica, potser fins a la eterització de les mateixes peces, de les mateixes idees, i quedar gravada en la nostra retina ja morta. Quelcom et fa tornar, revisar, re-pensar, dirigit per certa poètica visual hipnòtica, rica i delectadora, oníricament contagiosa. Poques vegades ens podem trobar que l'obra exposada crida al repas irreflexiu, a l'anar i venir, cap endavant i cap enrera, en la història i en el futur, reinterpretar el present; quelcom que t'endús, es fa fugisser i tornes..., o potser no. I que una sèrie d'obres cridi a la multidireccionalitat sensual i intel·lectual sempre és d'agraïr. Només un artista visionari i amb les intencions clares pot premer les tecles adequades per a provocar-nos amb la seva creació a penetrar en les nostres expectatives, diverses i creuades, i en l'herència més recòndita, i revoltar-les. Intueixo que ell n'és un. Sens dubte, no podem restar indiferents a la alteritat, radicalitat i novetat de la seva proposta. Cal seguir, doncs, amb atenció Georg Pinteretsch, un dels nous valors que més ha destacat a la YGW i a l'ECfAC: un artista majúscul.